El carrer de Carders
I
Placeta de Marcús, on els palaus d'antany
aixoplugaven, fugitiu d'un xàfec,
el Viàtic veí. De cada ràfec
el serrell de goteres d'estany
idealitza el tràfec,
timbaleig de paraigua, lluïssor de gavany.
El carrer de Carders, una mica de tort
per amor d'exhibir apinyades botigues,
modistetes esquerpes i beates amb pigues
i el portal de l'«Hostal de la Bona Sort»,
és mort.
No s'omple del trontoll del carro ple
d'ultramarins i passamaneria;
del cavall enramat amb espirals d'alè
que amb ferradures amples l'enllosat percudia;
del carreter malcarat que governa
la corredissa de la baluerna.
No es buida amb les passades matinals
del clergue enfervorit sota el manteu que vola
quan s'aclucaven els darrers fanals
i la taverna badallava sola.
La burgesia benestant en fuig
i el menestral d'estirp barcelonina.
Estranya gent, que se n'ha fet veïna,
mosqueja entre parades de plàtans de rebuig.
II
Encara, tot passant, l'esguard em crida
la balconada deslluïda
que en altre temps els Reis de l'Orient
m'omplien de joguines que s'han anat perdent.
I els ulls del cor, més cordials encara,
penombra de les sales i el passadís, endins,
s'aventuraven fins
la clariana avara
d'aquell jardí amb androna —clap de fosca
on sotjaven aranyes pels racons,
amatents a copsar l'incauta mosca.—
Caminets, amb cairons
que un voraviu tenien de verdet,
convergien al fons
on era escrostonada la paret,
amagatall de rates i dragons.
Migrada fantasia en pedra tosca
i en corquims d'alabastre,
presidia el desastre
o l'encís dels reialmes encantats
una cascada escanyolida i fàtua,
mirall d'un tros asexual d'estàtua.
Peixos embotornats
de molles indigestes, sacerdoci
d'aquell reumàtic oci,
foren per mi
l'ànima confident d'aquell jardí.
III
Oh carrer de Carders, branca vital
de Barcelona Vella,
a la dreta, pujant, de la Rambla neutral
sense la qual la ciutat no fóra ella!
De la placeta de Marcús eixia
la posta en cavalleria.
També tu, sota l'estel
de Nostra Dona de la Guia.
Tens una llenca de cel
i un bri de parenceria,
i travesseres que congria
el riu de la ciutadania
com un rest d'arbres de ribera
—freixe, bedoll, vern i moixera.—
Tens el carrer d'En Terrós
com una obaga deserta.
Endreçat era el seu clos
i cap porta no era oberta.
Tens el carrer de la Neu
de no blanca anomenada,
no consignada en capbreu
però de nits esbombada.
Al davant de Sant Cugat,
tens la volta enguerxinada
d'un carreró degradat
amb deixalles de veïnat,
una carronya de gat
i l'argent falsificat
d'una cua d'arengada.
Amb tint i olor de taní,
carrer de la Blanqueria,
obradors hi ha a desdir
i sales de cortesia.
Més ençà o més enllà,
el carrer d'En Fonollar
és un carrer de passatge.
D'una escletxa de ressol
li llueix el borrissol,
la catifa del solatge
i la joia de la vida
afanyada i resclosida.
I, tort com una tija de vidalba,
el carrer de Carders, net d'oripell,
per acabar té encar l'«Hostal de l'Alba»,
que és a tocar la plaça «de Sant Agustí Vell».