El balneari es deixondia peresosament quan vaig emprendre el camí de tornada. A punt de començar la temporada, un lent formigueig de gent començava a envair els seus matins. Eixien les comares alegres amb cabassos de vímet i les tendes de comestibles les acollien amb caixes de fruites i verdures arrenglerades vora les façanes. Quadrilles de jubilats amb jaquetes de pana -ben ensinistrats pel que feia al final de la primavera a la muntanya- marxaven en formació per l'avinguda vorejada de nogueres que menava a la font. Alguns avantguardistes, amb petites marraixes, es disposaven ja a prendre les aigües miraculoses, i es passejaven amb aquells estris penjant com si foren gegantins amulets de la bona sort, en el poder dels quals tenien una confiança absoluta. Els hotels estaven encara mig buits, però la gran cafeteria davant per davant de la font -Cafeteria-pastisseria La Salut- bullia ja amb el dring rítmic de les culleretes i les tasses. Estava a punt de formar-s'hi la tertúlia de l'estiu, integrada per discretes llumeneres visitants més alguna glòria local, tots ben disposats a canviar el món o, en el seu defecte, a proposar una alternativa plausible a la migdiada.
Gaudint de la sentor d'aquell inequívoc començ de temporada, em vaig acostar a la font, disposat a alternar la plaent lectura dels versos horacians de Don Salvador Gonell amb un glop d'aquella aigua diürètica, resolutiva i aperitiva. En aquell moment, en aquell punt, el món em semblava ben fet. Però continuava mancant-me alguna cosa, un no sé què inaprehensible que m'impedia amortir el neguit. Vaig beure, vaig glopejar i vaig seguir avall.