Eixint de l'últim ens sentírem desemparats...

Autor: Joan Maragall i Gorina
Obra: Obres completes 1 [Maragall] (Visions i cants) , 1970

Eixint de l'últim ens sentírem desemparats de tota humana habitació, i diguérem adéu a tot ablaniment de la natura per entaforar-nos en els estrets de Morens, foscos i aspres. Tota verdor hi va morint: un coneix que entra en el regne absolut de l'aigua i la roca viva. Entre els murs immensos d'ella, els homes es tornen petits, petits, i de ses llunyanes altures pengen les terribles cingleres amb lleus relleixos que tot just s'obiren freqüentats sols pels isards; i pel fons, a empentes i rodolons, relliscant pel llit de grans roques estimbades, hi corre el riu-infant, plorant i rient i cantant tot sol per aquelles tremendes soledats, digne esbarjo de la infància d'un gegant. Allí el riu Ter no sap encara el que és llot: ni una gota es filtra de ses aigües tan transparentes que no dissimulen ni un gra de les pedres del seu llit: el corrent és com un vel finíssim d'aire líquid que s'arruga de tant en tant en blanca escuma. I així va formant-se i creixent amb el tribut de les cascades enlluernants que baixen nues, corrents, de les altures desertes, o amb la més humil i callada de les fonts misterioses que li naixen per tots costats i se li abandonen de seguida silencioses.