Efectivament, Teodorcito Pompidú, empolainat amb una mena de casaca d'hússar decimonònic, el cabell punky i desenvolupant una barbaritat de posturetes i escarafalls, l'estava cridant des de la peixera, el locutori, de Catalunya Ràdio, voltat d'un petit grup a l'expectativa. Berta va respirar, alleujada: un amic! Es va afanyar cap a l'emissora.
El marica de Teodorcito, cuc envellit sota les seves magarrufes i galindaines, era un celebrat i melós cronista de societat. Del cor. A Berta sempre la treia a les seves columnes, enmig d'adjectius ditiràmbics. I quan ella donava alguna festa, Teodorcito Pompidú l'aconsellava sobre els convidats, els vestits, els menús. L'ajudaria amb els periodistes! Quina sort.
La dona va entrar a l'emissora. Diverses persones la van voltar, i quasi la van portar en braços fins a Teodorcito Pompidú, que la va saludar amb uns compliments exagerats:
— Berta Barca entre nosaltres! La sempre bonica i ara superfamosa Berta Barca!
Pompidú la va abraçar, es varen abraçar.
— Oh, Teodorcito, oh, no te'n riguis, que ho he passat molt malament! Han estat dos dies infernals. Emiliano!, tu el coneixes, qui ho hauria dit...
— Seu Berta! Aquí tens uns amics, que t'admiren: precisament estàvem parlant de tu quan t'hem vist, apareixent entre la pluja com una deessa, la més bella!
La dona es va tocar una mica els cabells, li queien llisos, amarats. Tota ella estava xopa:
— Si estic feta un espantall!
— Sempre ho he dit i ho mantinc: ets i seràs la primera, Berta! Atractiva, elegant! - perorava el periodista.
— Oh, oh, almenys em fas somriure, bromista! - va contestar la dona, més tranquil·la i traient-se l'abric-. Aquest visó esta quedant fet una porqueria.
— Dius que has patit molt? Explica'ns-ho, Berta Barca!
— És que aquí... Els teus amics. No és que jo... però...
—Te'ls presento, Berta: Joana Barral, Carlos Luis Mendoza i Josep Cuní, director i presentador del programa de més audiència de Catalunya, «El matí de Josep Cuní». Pots parlar amb tota confiança! Ha, ha, ha!
— Sí...
— Ells t'escolten, tot Catalunya t'escolta!
— Què? - va mirar-lo Berta, aterrida.
— Parla, aquí tens el micròfon!
— M'han estat escoltant?
— És clar, dona! Ets la sensació.
— Teodorcito!
Cuní, magnànim, va intervenir:
—Sí, benvolguts radiooients, com molt bé ha dit Teodorcito Pompidú, Berta Barca ha aparegut miraculosament enmig de la pluja, com un ésser mitològic, i Catalunya Ràdio ha tingut l'incomparable privilegi de ser el primer mitjà de comunicació que l'ha entrevistada després de la seva dolorosa reclusió!
—Teodorcito, ets un merda! - rebentà Berta Barca.
A la peixera, l'enrenou va ser enorme:
— Senyora, assereni's, Catalunya ens escolta!
— Berta, Berta, amor, em mates - gemegava l'homenet retorçant-se les mans, el cos, el nas.
— Un marica de merda!
— Senyora!
— Merda!
— Mare de Déu dels Desemparats!
Berta es va aixecar, va agafar l'abric i va caminar cap a la sortida.