Eduard de Toda fou un dels contertulians més importants de la penya del Colón. Fou un home d'una gran personalitat. Quan el vaig conèixer portava ja, al darrera, una vida molt llarga. Havia estat cònsol a la Xina durant molts anys. Ho fou després a Egipte, a Itàlia, a París, a Londres. Féu un viatge a Sardenya pagat per Cànovas que fou molt fructífer per a la cultura catalana. Ja retirat de la carrera, representà a Londres, a l'època dels nolis fabulosos de la primera guerra mundial, la companyia Sota i Aznar. Retirat dels negocis públics i privats, fou nomenat Comissari Regi a Poblet. M'invità moltes vegades a anar-hi a fer-li companyia. Quan venia a Barcelona, baixava a l'Hotel Colón, de manera que tenia la tertúlia en la seva pròpia casa.
La primera il·lusió de Toda fou Escornalbou, un vell convent de franciscans abandonat que comprà i féu restaurar. Encarregà les obres a Puig i Cadafalch, però no s'entengueren.
— Puig —deia Toda— volia fer un convent nou i probablement tenia raó; però jo el volia vell, perquè estava cansat de coses noves... És el que passa.
Vaig anar a Escornalbou moltes vegades. La situació del convent, penjat sobre el Camp de Tarragona, és excepcionalment bella. Des dels seus murs s'albiren vint-i-set termes municipals. El panorama sobre la terra i el mar té, a part de la immensitat panoràmica, una fascinadora, finíssima bellesa.
Toda era un home hospitalari. Valia moltíssim.
La seva cultura era curiosíssima: és l'home que jo he tractat coneixedor d'una més formidable quantitat de llibres per les cobertes. Era un infatigable comprador de llibres. Havia tingut en la seva vida un peu forçat de col·leccionista: comprar tots els volums, totes les obres, que per una raó o per una altra portaven estampat el nom de Catalunya. A Escornalbou, hi arribà a tenir més de setanta mil volums. Hi havia llibres literalment a tot arreu. Era la biblioteca particular més grossa que jo mai hagi vist. Més tard regalà la seva biblioteca: més de deu mil volums a la Biblioteca de Catalunya, una pila de mils a la de Montserrat. Coneixia a fons diverses llengües europees i sabia disset mil paraules del xinès de les setanta mil que componen aquell llenguatge. Com a diplomàtic, fou secretari de la conferència que elaborà el Tractat de París. Contava coses truculentes, ferotges. Era molt efusiu. A Escornalbou, s'hi vivia bé, però no hi havia electricitat, i una nit el gas acetilè gairebé m^asfixià, en l'habitació del convent que ocupava.