Diu que al Campanar de Vilafranca s'ha descobert un niu de colomins i és per això que els ecologistes no deixen que el rector puga fer, ara que són festes, el joiós volteig de campanes habitual. Indignació popular amb majúscules, fins i tot en l'estadi larvat del simple col·loqui, abans de comprovar si el rumor és verídic. L'anècdota pot ser apòcrifa o no, però és il·lustrativa en tant que acreix la llegenda que converteix els ecologistes, a la ruralia, en uns éssers imprevisibles i capritxosos, sempre disposats a fer valer les seues peculiars voluntats sobre els honrats i consuetudinaris homes del camp.
L'ecologista és un jovencell, usualment de ciutat o de models ciutadans, que sovint es veu impel·lit a impedir que el llaurador continue amb pràctiques ancestrals. Aquestes consisteixen en el seu imperi sobre flora i fauna. El conflicte és inevitable, perquè els uns demanen impunitat -impunitat sàvia i generalment fonamentada, tot s'ha de dir- i els altres, que han aprés la natura en un llibre il·lustrat, volen solucions de manual. Cultura i natura es demostren de nou incompatibles, i la cosa no té solució. Ecologistes i llauradors es necessiten mútuament. S'imposa un pacte històric, si és que això és possible. Els colomins han de fer via, però les festes rurals han de ser santificades convenientment. Tracte d'explicar això en el rogle, però la sola idea d'un pacte fa riure. I riem.