1
Déu te guard, Vicent! T'escric,
bon rector de Vallfogona,
ben bé per passar l'estona
com qui parla amb un amic.
Tan cansat de tot estic
que la tristesa se'm menja,
una tarda de diumenge,
d'un diumenge qualsevol,
que em trobo sol mentre el sol
cap a ponent es despenja.
2
És tan minsa, a fe de Déu,
la llumeta del sagrari!
A voltes sents bategar-hi
un cor de carn com el teu;
a voltes, de glaç i neu
s'hi fa un silenci espessíssim
i és talment com si sentíssim
en el nostre desconhort
que de sobte se'ns ha mort
el Qui va fer que existíssim.
5
Sort també, tot sigui dit,
—ai, vici que m'encomanes—
de les nou folles germanes
amb qui folgo cada nit.
A trenc d'alba em fico al llit,
faust i exhaust, colgat de versos
(per-versos i no perversos)
com de fulles la tardor.
Fills del goig i del dolor,
em paguen prou tals esmerços?
8
Els rectors de Bellesguard,
dels Banys i de Pitalluga
feren feina malastruga
per defensar-se amb bon art.
Per bé que una mica tard,
la teva fe en Déu paleses
quan per les culpes comeses,
«idòlatra sacerdot»,
abans d'anar-te'n al clot
tiraves fletxes enceses.
21
Que difícils d'imitar
les teves cèlebres dècimes!
Les meves, ja ho veus, són pèssimes,
per dir-ho clar i català.
Sóc poeta de secà
i a mi ningú no em celebra.
Treballant com un orfebre
rima a rima i vers a vers
s'agafen, oh fat advers,
moltes dècimes de febre.
44
Adéu, Garceni! M'he ben
guanyat el repòs del catre:
aquí tens quaranta-quatre
estrofes en compliment
dels teus anys i els meus. Amén
Espineles o espoletes?
Encara he de fer completes,
resar el rosari i sopar.
sort que s'apiadarà
Déu, dels capellans-poetes.