Deu dies abans que el Nando Sort entrés a la caserna amb el nus a la gola fet de la por a equivocar-se amb aquella rara decisió d'anar a campar-la com a oficial de sa Majestat; deu dies abans que l'Andreu, poeta enfervorit i convenientment desorientat pels avatars de la vida contra la qual vivia, enfilés el carreró de casa seva i que a don Rafel Massó se li esborressin i barregessin les imatges de les dues dones que l'obsedien, perquè la son inquieta l'havia vençut; al mateix moment que la diligència de Madrid arrencava entre crits, esbufecs, renills i fressa de rodes en xocar contra les llambordes, a aquesta mateixa hora, vora les quatre de la matinada del Dia de Difunts, molt lluny de Barcelona, a més de tres dies de viatge incòmode, al poblet de Mura, abandonat de la memòria de Déu i dels homes, en Ciset de cal Peric plorava, assegut a l'espona del llit. Era la primera nit que passava sol després de trenta anys de dormir al costat de la pobra Remei, i quan el costum se't fica pell endins és més fort que tu i et penses que és impossible viure i dormir sense aquella dona, pobra. Era la seva Nit de Difunts i en Ciset plorava i tossia; feia dies que la tos li clavava les urpes als pulmons i ara, a més, es barrejava amb la seva pena. Mai no hauria dit que s'estimava tant la Remei; o no és que se l'estimés sinó que la trobava a faltar. Mai no hauria dit que la trobaria a faltar tant. Es va arraulir dintre de la manta amb què s'havia cobert; feia fred i a fora plovia copiosament com si, no havent arribat encara el dia de Sant Martí, el cel estigués buidant existències per poder respectar l'estiuet amb garanties quan en fos hora. El Ciset mirà la claror dèbil de l'espelma acabada d'encetar. Va sentir una tremolor i es cobrí millor amb la manta. Un cop de tos i una fiblada al pulmó, aquí al costat dret, que aquesta tos se'm va enganxar precisament quan ens vam traslladar a viure a cal Peric, mai no ho haguéssim fet, per l'amor de Déu i dels Sants Apòstols, que va ser culpa d'aquell flap tan fastigós, que encara el sentia dins del cap: flap! I ara la Remei, morta..., ella que no patia cap mal. Ella que encara el dissabte li deia que havia de fer bondat amb aquella tos i que hauríem de fer venir un metge, Ciset, que et mirin ben mirat; i ell, entre estossec i estossec li havia contestat que si no fem venir el manescal no hi tenim res a pelar, Remei, que aquesta no és terra de metges, i maleïa l'hora que vam haver de venir aquí, Remei, i ella callava i acalava els ulls, com feia sempre que el Ciset renegava del dia negre que els havia fet anar a parar a aquell racó de món... Perquè dissabte, la Remei encara era viva, ben viva. Va fer la carn d'olla, com sempre una mica carregada de col, i la va sentir xerrar amb la Galana sobre no sé què de l'aviram, quan ell, aprofitant que no plovia, va sortir a podar els rosers més primerencs, que els més tocatardans encara feien alguna rosa tímida, quin bé de Déu, aquests roserars, si no fos pel si no fos. I a la tarda, quan la Galana ja havia marxat, es va estar una bona estona vora la llar,cosint, i ell també vora la llar, però tossint. Va ser quan ella li va dir allò del metge. O sigui que encara era ben viva, la Remei. I ara, la nit del Dia de Difunts, ja era enterrada i tot. La Remei es va morir davant seu, a l'era de can Peric quan ell,bo i tossint, observava amb orgull l'empelt de roser xinès que no trigaria, passats els freds, a donar una nova varietat de rosa...La Remei es va morir el diumenge quan va sortir a dir-li que era l'hora d'anar a missa, com deia cada diumenge. Va sortir a l'era, pobra Remei que em sembla que en vida no l'he estimada prou, i em va dir Ciset que és l'hora de. I va callar i jo em vaig tombar i ella em mirava dreta, el missal a una mà, segurament ja morta però encara dreta. I el Ciset va veure com es desplomava, abandonada, com un farcell de roba que cau a terra, sense fer soroll, delicadament, i ell va dir Remei i després s'hi va acostar tossint, amb l'ànsia al cor, i va cridar Galana, Galana! I ara ja està enterrada. No sabia que ploraria tant aquella mort, en Ciset. Va plorar i va tornar a tossir. Quan el ressò dels estossecs va desaparèixer, sentí la remor insistent de la pluja contra les teules i contra les lloses de l'era d'aquella casa solitària i va comprendre que aquella primera nit de solitud seria molt llarga. L'espelma, acabada d'estrenar, encara no llagrimejava cera. Aquella nit del Dia de Difunts, plujosa i freda a Mura i a tota la muntanya; humida a la plana de Feixes i boirosa al pla de Barcelona, aquella nit de la tardor de l'any del Senyor de mil set-cents noranta-nou, dotzè del regnat de don Carles IV, que Déu confongui o empari segons els gustos. Flap.