Després tornàrem a muntar en les bèsties...

Autor: Joan Maragall i Gorina
Obra: Obres completes 1 [Maragall] (Visions i cants) , 1970

Després tornàrem a muntar en les bèsties i emprenguérem l'aspra costa del Coll de la Marrana; i al treure el cap per ell a la vista immensa de les altes soledats pirinenques ens hi sobtà el terrible vent de les altures volant desenfrenat per damunt dels cims, atronador, irresistible, menyspreador de les forces i els sentits dels homes, que sense pietat ens assotava.

Atuïts i gairebé sense bleix, difícilment avançàvem, quan tot d'un plegat entre l'interminable tro del vent, començàrem a sentir unes notes amplament sonores, suaus, vellutades, com d'un orgue colossal, fent una estranya harmonia i desplegant-se en una certa melodia vaga i grandiosa. ¿Què era allò, aquell so que minvava i creixia, tan aviat prop com lluny, fugia i tornava, com si anés amb l'huracà, o fos cosa d'encantament? Restàrem com aterroritzats pensant que els nostres sentits en aquell món tan nou per ells haguessin sigut desballestats de sobte. ¿Què era aquella massa bella música, en aquelles soledats massa estranya?... Eren les esquelles d'una eugassada innombrable que peixia allà al davant nostre a l'altra part de l'abim en un pendís immens. Eren les esquelles de les eugues sonant pels espais en ales de l'huracá.

Travessàrem, i ens perdérem. No dic que perdérem el camí perquè a les altures no hi ha camins, però perdérem l'esma, doncs, i no sabíem a on anàvem. El pastor d'aquelles eugues, mig ajagut a terra davant l'olla fumejanta, vigilada atentament pel vailet assegut damunt dels talons, ens signà amb gestos sublims i rares paraules una vaga drecera que seguírem fins emprendre la pujada de Tirapits. A fe, bon nom! Les mules s'hi enfilaren arrapant-se com llagostes en el pedregar movedís que s'anava esllavissant darrera seu, i nosaltres, doblegat el cos damunt de la sella, ens abraçàvem al coll de les pobres bèsties panteixantes.