Després s'endinsa en la petita història d'aquest indret vegetal, plena d'esdeveniments relacionats amb la ficció. El Desideri sempre ha trobat extraordinari que, a tombants de segle, Adrià Gual hi estrenes la Ifigènia a Taurida de Goethe traduïda per Joan Maragall. Li hauria agradat molt assistir-hi, barrejat entre la noblesa encara traumatitzada per la pèrdua de les colònies, sota el sol agradós que els cronistes adjudiquen a aquell 10 d'octubre de 1898. Es complau d'imaginar-se entre el distingit públic, tots ben dinats ja a les dues de la tarda per exigències de la il·luminació.
L'immigrant Díez Quijano va patir un sotrac interior el dia que va descobrir els esperits que poblaven aquell parc impressionant que hi havia al barri de l'extraradi barceloní on havia anat a petar. El dia que va accedir per pura casualitat a la documentació gràfica que es conserva d'aquelles llunyanes diades. Fotografies, cròniques, dibuixos... Fins i tot tres pel·lícules que el mateix Adrià Gual va filmar-hi l'any 1914. Allò el va colpir. De sobte es va sentir com aquells èpics cowboys del cinema que, asseguts al seu cavall dalt d'un turó rocallós, descobreixen la ubèrrima vall que s'estén als seus peus i decideixen que ja han trobat un lloc on arrelar. Al Desideri Wayne Quijano li va passar el mateix quan va trepitjar els jardins del Laberint per primer cop els anys setanta. Va saber que mai més no se n'allunyaria.
—En presència del rei Alfons XIII i de la reina Victòria Eugènia, el vint-i-tres d'octubre de mil nou-cents vuit, aquest bosquet va tornar a convertir-se en teatre de verdure —fa, embalat, els ulls clavats al fülletó— amb motiu de la representació del Somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare. Però aquest cop al capvespre, per exigències del guió, amb el fantasmagòric concurs d'un munt de torxes enceses. Va ser tot un esdeveniment. La traducció era de Josep Carner i Adrià Gual va tornar a dirigir el muntatge.