Després fem cap al castell, muntanya amunt, per un empit rost i pelat, on únicament es fan uns matolls rodonencs, foscos i aspres. Ens llevem la camisa, degotem de suor. A la fi, el castell, al cim del pic, a un centenar de metres d'altitud, a la vora mateixa del penya-segat, dominant l'entrada del port i tota la badia. Als seus peus, cap a la costa i enfront de la mar oberta, la caserna de la Guàrdia Civil i un cementiri diminut, només amb dues tombes, de dos aviadors que es van estavellar ací durant la Guerra Civil.
El castell és una fàbrica de planta poligonal, amb els murs encara erectes i l'interior ruïnós. Una estreta escala de caragol, amb diversos esglaons romputs, puja fins al darrer torricó. Hi ha herbes entre els blocs de pedra, inscripcions de noms dels presoners francesos per les parets de sauló i encara es conserven restes d'arcs neoclàssics i de guix dins una cambra de sostre alt que potser fou la capella. Fugen ocells, en un aleteig aterrit, per les finestres enrunades, i pels racons s'amaguen feristeles. Passa un oratjol fresc i tinc un calfred quan penso en tanta mort, tanta dolor com dia a dia es va condensar entre aquests murs color siena.
Aquesta fortificació ja existia en el segle XV, tot i que en diverses ocasions va esser enderrocada o reedificada, com s'esdevingué el 1537, a causa d'un atac moro. La fortalesa va utilitzar per darrera vegada les seves peces d'artilleria l'any 1715, quan l'esquadra de Felip V, comandada pel baró d'Aspheld, va passar per aquestes aigües, cap a Mallorca, la qual s'hi va retre, acabant així la guerra de Successió. El bramul dels canons de Cabrera fou, davant la nota borbònica, l'equivalent d'un murmuri de vol de moscardins. De la plataforma del castell estant s'atalaien els camps marronencs de l'illa, els turons verds, la badia sense una ànima i amb la mar que enlluerna, els silenciosos illots adjacents, Mallorca, blava i muntanyosa cobrint l'horitzó i, per damunt de tot, la fúria del sol. Panorama vast, travessat de tant en tant pel vol d'una au, pel deixant d'un vaixell en qualsevol direcció marina. Hi ha una atonia majestuosa, una permanència poderosa i eterna, com una fuga absurda i bella, en aquest paisatge curull de llum, grandiós.