Després, ens dugueren al Palau de Justícia. Vam estar-nos-hi tota una nit, en una sala de rajoles blanques i plenes de crostes de merda. Amb nosaltres hi havia una noia molt jove que plorava sense parar: el seu marit, que era un vell conco, l'havia trobada amb l'amant i els havia denunciats. Després d'una nit de sanglots, d'humiliacions i de fred, el marit despiatat perdonà, magnànim, la «pròpia».
Vaig estar tres setmanes a la presó. El telegrama amb la nostra llibertat arribà un vespre. Vam sortir de la presó cap a les dotze de la nit i a la Meridiana vam parar un taxi. El taxista ens va preguntar:
—Sou estudiants?
—Sí...
—Revolucionàries com els de París, oi?
—Com els de París?
El taxista ens mirà sorprès. Feia tres setmanes que els diaris anaven plens d'un fet insòlit els estudiants francesos havien sortit al carrer i lluitaven darrera les barricades. Els sindicats havien decretat la vaga general. Aquesta va ésser la primera notícia que tinguérem del Maig Francès.
Al cap de tres mesos, a les sis del matí, vam sentir per ràdio que els tancs soviètics havien entrat a Praga. Recordo que m'estava a casa de la noia a qui havíem dut un paquet a comissaria el dia abans del Primer de Maig. Recordo, també, que vam fer grans esforços per no arrencar a plorar.
I és que l'any 1968 fou l'any en què ens vam adonar que ja no érem els fills del sol