Després d'un revolt apareix Gerri de la Sal. El sol ajuda a emblanquir la cara del poble, que no té encara l'aspecte agrest dels que trobarem més amunt. Però si hi ha un poble amb personalitat, en aquest país, és Gerri de la Sal. Mentre m'hi acosto vaig descobrint les salines, dotzenes i dotzenes de compartiments on l'aigua és estesa per aconseguir l'evaporació. A Gerri neix una curiosa font salada, i el seu doll és canalitzat i repartit fins al punt que tothom en viu, encara que la producció de sal és excessiva, tot i tenir el mercat de tot aquest Pirineu lleidatà.
Fa una certa angúnia de veure aquesta aigua presonera al costat del riu lliure i caminador; és una aigua tristament tèrbola i va deixant la sal com un plor lent i espès.
Gerri és un poble net i acollidor. [...]
El barceloní, que no s'atreveix a insultar ningú, tampoc -n'està segur- no s'atreviria a passar per Gerri tan majestuosament, sobretot tenint en compte que Gerri ja té el seu folklore: la morisca.
La tarda del tercer dia de la festa major es ballaven «morisques», dansa que ha perdurat bastant. El ritual és curiós: la primera morisca, la ballava el batlle i la seva senyora; la segona, la ballava el rector; les següents, els fadrins que pagaven la música, i les altres, tothom qui pagava per morisca. Però sens dubte els qui es divertien més eren els qui es miraven el ball, perquè feien alguna cosa més que mirar-s'ho: apedregaven els balladors amb confits i ametlles i arribaven a disparar les escopetes per fer-los perdre el punt.
Potser per això -penso- la gent de Gerri toca perfectament de peus a terra.