Després deixam a mà esquerra el poblet d’Isil...

Després deixam a mà esquerra el poblet d'Isil, miserable com tots els d'aqueixes muntanyes, i a la fi arribam a Alós, el darrer poble de llengua catalana que es troba anant cap a nord i cap a ponent. Ja som a 1.260 metres d'altura.

Aquí hi tenim un amic, D. Pere Arnalot, que té dos germans jesuïtes; és persona riquíssima; se considera el més ric de l'alta muntanya. Totes les referències que en tenim, són excel·lents; elles mos mouen a presentar-nos a ca-seua sense conèixer-lo personalment, però havent-lo avisat fa setmanes, i avui ben dematí és vengut el Sr. Barado d'Isil a notificar la nostra arribada. Mos hi presentam, i mos rep amabilíssimament. És un senyor d'una cinquantena d'anys, de bones talles, robust, cara rodona, molt expressiva, amb uns ulls que li ballen, de vius. La seua senyora, agradabilíssima, se veu que és una santa dona; tenen vuit o nou fills, tots sans com un gra d'all, revenguts, deixondits; no fan cara de gens de son; casi tots han estudiat en el col·legi dels jesuïtes de Sarrià.

Basta veure la casa per col·legir que son amo és persona potent i que maneja els diners a palades. Alós és una mica de vila, per l'estil de les altres més poca cosa que hem descrites de l'alta muntanya; les cases són menudes, malgarbades, brutes; són d'aquell pedreny fullós, fluix, esmicolat, impossible per tota edificació formal, per cantonades, per rebranques, per arcs, per llindes, i que sembla esser general per tot el Pallars. D'Avellanet ençà no hem trobada altra cosa, fora a Sort i Esterri, on abunden les pedres rodonenques, pròpies del terreny d'al·luvió. Per tal motiu, per ací no hi ha portals arcats ni finestres arcades, sinó amb llindes de tions més o menys llambroixats, i els sòtils i mitjanades (embans) solen esser de posts mal confegides, i els trispols són de lloses d'aquell pedreny fullós i negrenc, que també l'empren per les teulades.

De cases amb pisos, de trispols enrajolats i de parets llises, blanques o emparedades o pintades, no se'n resa, per ací dalt; casi no en tenen idea. Doncs bé: la casa del Sr. Arnalot és una excepció: és gran, de dos pisos, de parets mestres ben robustes, referida per defora, eixaubada per dedins, de cambres espaioses, de trispols enrajolats o de fusta molt ben closa, pintades o empaperades les parets i cel-rasos, amoblat tot magníficament. Sembla una casa que l'han duita de Manresa, Sabadell o Barcelona.

Explicam al Sr. Arnalot i a sos fills, el nostre objecte filològic i els deim que ens calen vuit o nou minyons o minyones naturals d'ací, per sentir-los enraonar i fer-hi els nostres estudis. Ells diuen que ara tot d'una serà un poc mal de fer, perquè tothom és a fer feina pels costers; que haurà d'esser en haver dinat. Hi ha a la casa, de pedagog, durant les vacacions, un seminarista de Borén, molt simpàtic; amb ell estudiam la fonètica i la conjugació del seu poble. Conversa que conversa, se fa migdia, i dinam magníficament.

Tot d'una d'haver dinat, dos fills del Sr. Arnalot s'espitxen a cercar minyons per tot arreu, abans que no se'n tornin a la feina. Els costa molt trobar-ne que vullen venir, perquè pateixen una mica de sauvatges; els fan por els forasters. N'apleguen un escabotell de set o vuit, però abans d'aportellar-los a entrar a la casa, n'hi ha que ho donen a les cames com a llonzins, i no en veuen pus la pols. Entren els altres, un poc esglaiats com mos veuen. Per fer-los boca, els donen aquests senyors confits i dolces. Amb això se posen a coses de raó, i començam a fer-los preguntes de fonètica i de conjugació. Tot d'una no ho comprenen, però a poc a poc hi entren, i alguns responen molt bé, i amb ells feim bona feina. N'hi ha d'altres que no en porem treure cap parauleta; no fan més que mirar i mirar amb uns ulls com a salers. Veent que no mos serveixen, els llicenciam, i fugen com la bala. Mos ne queden massa pocs, i el Pep, un dels fills del Sr. Arnalot, torna esser partit a cercar gent menuda per les cases, però li fugen i ell els encalça. A la fi n'aplega quatre o cinc, i aviat els hem anostrats, i seguim escriu que escriu.

A lo millor un d'aquells bigarnius diu, sense cap rialla i ben fort: —Tinc gana! —Bé, home, diu el Sr. Arnalot—, bé has parlat. I duen una bona llesca de pa i una gran tallada, i aquell ja li ha donat clau, i al punt s'ho ha enflocat tot. Llavò està ja per dir paraules, totes les que li demanin. Així m'agraden els homes! Ni el Dr. Schädel ni jo perdem cala, i no els deixam sossegar, a aquests nois, amb preguntes d'un vent i d'altre vent. Mos hi pegam fins que hi veim. A la fi acabam; aquells nois troben un bon berenar preparat, i hi peguen fort, i se'n van botant d'alegria i movent avalot.

Resulta que ni aquí, ni a Isil, ni a Borén ni a Isabarri, i manco a Esterri d'Àneu, no hi ha contactes ni invasions del gascó ni llengadocià que es parlen a l'altra banda d'aqueixes muntanyes, dins França. Aqueixes crestes altíssimes són una frontera peremptòria entre el català i aquelles altres branques de la llengua d'Oc; la separació és casibé absoluta, a pesar que així mateix comuniquen els poblets d'una i altra banda.

A entrada de fosca comencen a comparèixer traginers de la banda d'Esterri i Sort, amb muls carregats de farina i altres merques, i la casa sembla una fira. Hi ha més de vint mossos, uns traginers, altres de feina del camp, altres guardians de bestiar. El Sr. Arnalot atén a tot, i la senyora amb ses criades preparen cosa per sopar. Mos aplegam tots, senyors i servici, per resar el Rosari, i, resat, sopam, i a jeure tothom, que prou ho hem mester. Al Dr. Schädél i a mi mos destinen unes cambres del pis principal magníficament enllestides. Des que anam d'excursió no érem estats tan ben allotjats.