Des de l'antic Palau de la Generalitat, on estava instal·lada la Reial Audiència, l'Andreu va ser traslladat per la Baixada de la Presó fins a l'edifici sinistre de la plaça del Blat, allà on mai no s'hauria imaginat que aniria a petar. Ell i els dos soldats que el portaven van entomar estoicament la pluja. Potser era el fet d'airejar-se, de ventilar-se; el cas es que l'Andreu ja no veia les coses tan fosques: aviat s'havia de desfer el malentès, per força. I encara sort que plovia i no hi havia gent pel carrer en el curt trajecte, que poguessin dir mira aquest noi, quina una en deu haver feta.
A la porta de la presó, després de passar una mena de miserable cos de guàrdia on un home s'estava traient les puces, van aturar-se davant unes reixes molt gruixudes.
—Un altre? —van dir les reixes. Un home de cabell blanc i llarg, amb un somriure fàcil, incomprensible en aquell lloc, va obrir de dins estant i va fer passar l'Andreu i els soldats.
—Vull veure el qui mani aquí —va fer l'Andreu, disposat a acabar al més aviat possible amb aquell embolic.
—L'alcaid? —va fer el vell.
—Això mateix.
—Doncs jo vull veure el papa de Roma —va tornar a somriure—, Segueix-me.
—No, que ho dic de debò.
—Molt bé. Però ara segueix-me. Com si les parets fossin conscients del seu paper, tot respirava a presó. Un corredor llarg i fosc; l'escarceller fent tentinejar les claus, amb una llanterna a la mà: unes escales que baixaven vés a saber on; finestres minúscules i enreixades, oh, Senyor, que això va de debò!
—He dit que volia veure l'alcaid! M'acusen d'una cosa que no he fet!
—Per aquí. Vosaltres no podeu passar.
Quan els soldats silenciosos es van quedar a l'altra banda de la nova reixa, l'Andreu es va sentir atordidorament sol, com si aquella presència inútil hagués estat l'únic lligam amb el món exterior, Déu meu, per què m'està passant tot això?
Després de la porta enreixada van començar a baixar una nova escala de cargol com si encara fos possible encofurnar-se més endins d'aquell clot de misèria. El pis de sota, sense cap il·luminació natural, era el país de les ombres. Miraculosament, sense topar amb cap ombra, l'escarceller avançava forat enllà fins que s'aturà davant d'una porta de fusta. La va obrir. La bafarada que en sortí gairebé va fer caure d'esquena l'Andreu. Era una bravada impossible.
—Què és això, Déu, aquesta pudor?
L'escarceller, avesat a totes les combinacions de flaires, va trobar avorrit el comentari. Per resposta va clavar una empenta a l'Andreu i el va introduir en aquell ambient on la putrefacció semblava solidificar-se. A les fosques, amb unes ganes horribles de vomitar, l'Andreu va sentir com passaven el forrellat darrere seu. Es va quedar immòbil esperant acostumar-se a la tenebra. Segurament l'atemoria fer un pas i trepitjar pudor. Li va pujar una arcada i va fer el gest i el soroll de vomitar. D'algun lloc profund d'aquella bafarada nauseabunda va sortir una riallada i una veu feta d'humitat negra va començar a deixar-se sentir:
—Sembla que no et prova això.
L'Andreu es va esverar. No s'imaginava que hi hauria més gent allí. Però és que hi podia viure algú amb tanta fosca i... oh, aquella horrible pudor que foradava boca i narius...
—Qui hi ha? —va fer tímidament. La veu va tornar a riure.
—Qui hi ha? Cinc o sis homes feliços de veure't —deia la veu podrida.
—Cinc o sis?
—N'hi ha un que... —Es va sentir un cop—. Eh, tu, minyó! —La veu va tornar a parlar amb l'Andreu—, 'hi ha un que no hi és tot. No passarà d'avui.
L'Andreu es va tapar la cara amb la camisa, com per protegir-se. Va tornar a sentir com la veu reia:
—Que potser voldries una cel·la per a tu tot sol? L'Andreu no va contestar. No s'atrevia a respirar a fons perquè no volia omplir-se d'aquella porqueria. La veu va continuar el soliloqui:
—Treu-t'ho del cap. És pitjor barallar-se amb les parets que amb la porqueria dels altres.
D'un racó venia, ara se n'adonava, una tènue claror. Va percebre una finestra petita, situada molt amunt, que projectava restes de llum de capvespre de novembre en aquell racó. S'hi va acostar esperançat. Com si un cop allà pogués començar a respirar sense noses.
—Quant de temps fa que ets aquí? —va preguntar a les palpentes.
La veu va riure un altre cop. Es veu que la pregunta era divertidíssima. I després el silenci. Al cap d'uns segons, unes paraules ronques, mortes:
—Tant me fot. No ho sé. Més de deu anys.