Del pla
Camina caminaràs...
som al cor de la planura:
no es veu de prop cap altura
ni fondal que trenc el pas.
L'estiu abrusa a l'entorn
les flors i l'herba novella;
fins la terra se clivella
al bat del sol de migjorn.
Les perdius corren a esbarts
pels rostolls i les garrigues;
fan processons les formigues,
i als bassols hi van moscards.
I el baf de l'aire calent,
passant per damunt les eres,
torra les altes garberes
de blat granat i retent.
Les figueres fan aquí
belles ombres regalades
i figues flors, clivellades
per la frescor del matí.
Llavors, quan la sesta ve,
quan el món és una brasa,
s'escampa per dins la casa
un fresc alè de celler.
La bruixa de borrissol,
que passa amb suau volada,
cau amb peresa, assolada,
i rodola pel trespol.
Tot se sent emperesir,
dolça son mos ulls carrega...
Quan defora el sol bofega,
l'ombra convida a dormir.
Com que el renou del sedàs,
que al pastador cern farina,
cerna aquella son, tan fina
com una ombra que passàs.
I amb piular de teuladers,
olors de blat i garroves,
l'aire teb m'arriba noves
de païsses i graners.
Quan ve que el sol ha balcat
entra l'embat de marina,
tan xalest per qui camina
tot fatigós i suat.
A l'aujub el pastor vell
a treure poals s'afanya;
i s'aboca a beure, i banya
la vora del seu capell.
Les piques, ran del camí,
fresquegen d'aigua estil·lada,
davall l'ombra perfumada
d'una enramada de pi.
M'agrada sentir el tropell
del bestiar que hi va a beure,
i el pastor m'agrada veure
quan el compta, en el portell.
Aquí hi ha camps d'ametlers,
tanques de fruitals i vinyes,
i carros que deixen ginyes
pel rostoll dels sementers.
I barraques escampades
amb sos forns i fumerals,
infantons de peu descalç,
dones de cares colrades.
I una flaire de pinar
que alena el pit, i s'eixampla,
i un món tan ample, tan ample,
que se perd fins a la mar.
A mos ulls té caire bell
tot quant viu per dins la plana,
des del corb i la milana
al caragol de ravell.
Des dels rossinyols d'ombrius
que campen pel pla i la serra,
as sebetlins de la terra
que fan el niu de macs vius.
I estim caus i llorigueres,
flora de card i romaní,
amb l'esbart que fan venir
d'abelles i caderneres.
Aquí té saba el terrer,
la gent franques escomeses
i amors que esclaten, enceses,
com les flors de magraner.
I aquí jo, fins a la mort,
vendré a cercar-hi bellesa,
baix del sol de ma infantesa,
dins l'aire pur del record;
aquí on passa el torrent
ple de saba marinenca,
que dins el meu cor s'envenca
i el nodreix de sa corrent.