Del Montjuïc
En la tomba de Verdaguer
Vull dir-vos el moment de gran bellesa:
a dalt de la muntanya
de mala anomenada...
però a davant del mar,
alçaren el poeta,
adormit ja per sempre
en la caixa de morts,
per a posar-lo en un sepulcre nou.
La caixa fou alçada damunt de la gentada:
els ulls s'estamordien
tement-se un horror gros...
La caixa era corcada,
mes s'alçà curullada
de ginestes i altres flors.
Oh! Quina meravella
en l'hora tan bella de posta del sol,
per damunt de la gentada
veure aquella caixa alçada,
i el poeta en flors en ella
com un nin dintre el bressol.
Oh Montjuïc, muntanya afortunada!
Dessota de ta mala anomenada
hi hem deixat, amb grans plors,
el cos del poeta que sobreïx en flors.
La tomba és la roca viva:
les heures s'hi enfilaran,
i al dessobre de les heures
els aucells hi cantaran.
Cada matinada
hi caurà rosada;
cada dematí,
cançons a desdir;
ditxós el poeta que les pot sentir
dins la fresca obaga!
El sol i la lluna
hi aniran passant,
el sol i la lluna, i el mar al davant.
Dorm, poeta, dorm, que els aucells ja canten:
tu, que aimaves tant i tant
els bells cants, seràs feliç
i faràs aquell somrís...
Per la gracia del somrís,
has entrat en paradís.