De moment la cosa estava aturada. Travessà la plaça de Correus i es recordà del magrebí assassinat allí mateix.
Creuà la Rambla en direcció al barri vell, però estava tot ruïnós i preferí marxar abans no li caiguera un edifici damunt. Tirà carrer de Llauradors avall, creuà el carrer Major i l'Esplanada i s'arrimà al port. Després d'explorar diversos llocs, decidí quedar-se en un. En realitat, tots eren el mateix pub, amb les mateixes pretensions de disseny d'última hora, la mateixa música alta i xarona i els mateixos personatges al davant de l'escenari de la barra: caçadors nocturns esmolant els ullals contra els gin-tònics, dones separades encavalcant cuixes sobre el tamboret, pijos que començaven a descobrir les delícies de la nit i alguns erasmus que podien permetre's el preu de les copes i preferien els locals de moda als antres del barri vell on els seus companys acudien en ramat. Ensenyà la foto a la cambrera. Res. Repetí l'operació en uns quants llocs més amb els mateixos resultats. I en vista de l'èxit, decidí marxar cap a casa. Eixí al passeig Marítim. El reflex aquàtic de les llums del port, més brillant i cadenciós de l'habitual, li recordà que potser havia begut més del compte.
Fou aleshores que la veié. Marta Santonja anava amb un home de cabells grisos, encara amb bona planta. Parlaven animadament i reien. Es quedà parat. No semblava la mateixa dona que havia conegut. Decidí seguir-1os.Caminaren pel passeig de la platja, sense deixar d'enraonar, pujaren pel pas elevat i arribaren al carrer de la Verge dels Socors. Es van ficar en un portal. Andreu va restar mirant l'edifici, fins que una de les finestres es va il·luminar. Era el seté esquerra. Va mirar els timbres: Joan Ortega, advocat.