De la festa de les Escaldes, un poeta cursi en diria que era talment versallesca. La colònia barcelonina que passava l'estiu en aquell balneari amagat al fons de la vall de Dorres, la formaven els Solà i Sert, els Güell i Bacigalupi, els Tarruella, els Cabot, i moltes altres famílies. Aquesta colònia rebia els amics a la plaça de l'Establiment, sota l'ombra d'uns tells centenaris, i com si fossin els veritables amos de la casa. Pels caminals del parc, convertit en paradís de temptacions, les elegants barcelonines passejaven llurs vestits vaporosos de batista, de seda o de randes, i les pameles de palla a la Nelly O'brien. Era tot un quadre digne de Reynolds. El sol picava fort i donava reflexos daurats a les cabelleres de les germanes Du Coulombier, cobdiciades belleses voltades de pretendents, o bé feia lluir la pàtina de banús de les germanes Tintorer, triomfadores amb llurs rialles ingènues i malicioses alhora. La foule de banyistes francesos restava embadalida de la gràcia de les espanyoles —per ells totes es deien Carmen—que acudien, en gran nombre, al ball de la tarda amenitzat per les orquestres d'Oceja o de Mont-Lluís, infatigables executants de polques, masurques i quadrilles.