D'aquesta primitiva estructuració es va passar posteriorment (1862) a l'actual font i edifici.
A finals del segle passat i principis de l'actual, la Puda havia estat un dels màxims atractius turístics de Banyoles. L'estiueig, aleshores, era considerat com una diversió minoritària, fonamentada en la dedicació d'uns quants dies a la inactivitat total i a la pràctica d'una pacífica xafarderia entre els components de la colònia local. Viatjar era una cosa encara mes incòmoda que no pas ara, i la qüestió dels banys corporals es mirava amb una certa reserva. Per això, una mena d'estiueig sedentari i ombrejat com el que podia oferir la Puda va ésser molt ben acollit per bastants estiuejants d'una certa categoria. Altres senyors i senyores que tenien malalties de la pell o de qualsevol classe, que van creure recomanable d'esbandir-se curosament amb aigua sulfurosa, van fer cap aquí. I així la nostra vila, quieta i tradicionalment assenyada, va gaudir d'una clientela dermatòsica o artrítica, però perfectament honorable.
Per això, si en l'actualitat un hom visita la Puda i s'adona que tot té un aire desvalgut, amb una indefinible sensació de decadència, si fa un esforç i utilitza aquesta imaginació tan esplèndida amb què Déu ha dotat l'home mediterrani, podrà evocar altres temps. Sota la verda volta atapeïda que formen els innombrables plàtans que volten la zona de la font, un sabrà veure les colles d'homes bigotuts i senyores encotillades que caminen pausadament pels passeigs que porten de la Puda a l'estany i a Banyoles. Parlaven potser d'Antoni Maura, de les deficiències en els serveis de carruatges, de l'estat de les seves articulacions, dels últims poemes de Maragall o de la guerra de l'Àfrica. La conversa continuava sota l'arbreda del passeig Dalmau i acabava amb una passejada sobre l'aigua del llac en una barca menada per cavallers ben botonats i impecables.