Creua el carrer pel semàfor del mercat central i enfila pel carrer del Teatre Principal; està a punt d'arribar a sa casa, un àtic de dos-cents metres en ple centre d'Alacant amb una terrassa plena de ficus benjamina on a la primavera organitzen barbacoes per als amics de l'Enric, un grapat d'hipòcrites amb robes caríssimes i somriures falsos. Quan arriba al portal, obri primer la reixa de l'entrada -la instal·laren fa dos mesos per impedir que els captaires s'hi passaren les hores mortes- i després empenta el portó principal, entra a l'ascensor i veu reflectida a l'espill de la paret la seua imatge amb la botella de vi a la mà, ben embolicada amb la bossa de plàstic del supermercat; desvia la mirada cap al quadre de botons, fa com si no s'haguera vist en aquell espill, i prem el botó del seté.
Quan entra en casa tot és a les fosques i silenciós: l'Enric encara no hi ha arribat de la clínica i el Jordi deu ser al parc del centre comercial amb la mainadera.