Continuem navegant al voltant de Cabrera. Adesiara veiem una barca amarrada en una punta, davant una cova: els pescadors dormen dins la gruta, esperant el desmai del capvespre. I per fi situem el timó encarat a la tramuntana: cap a Mallorca. La Colom navega segura. Jo estic endormiscat, assegut damunt la regala, a l'ombra lleu dels salvavides.
I, cop en sec, en Foc esclafeix a lladrar epilèpticament, d'una manera que fins ara jo no havia vist. A tres o quatre metres de la proa salten cinc grossos dofins, salten i es cabussen, grisos i lluents, feixucs i rítmics. Corro cap a popa. En Foc em pega una llepada i continua la seva escomesa verbal. He contemplat dofins moltes vegades, per aigües baleàriques, però mai no havia observat un banc d'aquests animals tan poblat. Quan neden davall la superfície, a menys d'un metre, són ràpids, vertiginosos. Després salten, arquegen el llom color de plom, llustrós. Fins que s'allunyen. En Foc els mira, nostàlgic, remenant la cua. En Foc és un bon gos.