Complint les ordres severes que m'havia donat el meu progenitor, cada divendres passava per davall d'aquell caiman del Patriarca per a anar a confessar-me amb el pare España, director del col·legi del Corpus Christi, un capellà rialler, de cabells blancs, devot del rape. El seu confessionari era el primer de la dreta, entrant al temple per un vestíbul on el dragó reptava per la paret sobre la pica d'aigua beneïda. Deixant els llibres de text en terra m'agenollava, i el pare España era d'aquells que es feien un nuc amb el pecador, t'envoltava amb els braços i et donava pessics a les galtes o te les toquejava fins que dolçament li abocaves totes les misèries a l'orella, però, no hi havia res en ell que fóra bavós o tèrbol; estava especialitzat en l'apostolat amb els joves universitaris i la seua estratègia consistia a tractar-los amb admiració, de manera que el seu tacte pareixia tan net com el seu riure. Una volta la setmana també anava a visitar-lo al despatx. Creuava el claustre i per l'escalinata del fons que tenia un sòcol amb taulells del XVII pujava a la galería superior i ell em rebia en una habitació assolellada. El col·legi del Patriarca era un espai on l'espiritualitat podia dissoldre's entre taules de Van der Weyden, algun Caravaggio, olis de Joan de Joanes, còdexs i incunables. Hi havia una escolania de xiquets cantors, el gregorià allí era de bona qualitat i l'encens tenia una finor tan delicada que en elevar-se cap a la cúpula de llanterna encara adquiria l'essència mateixa de la llum als vitralls.