Començaren los preparatius i compliments dels adéus, que duraren casi mitja hora, i després d'haver-se dit los que se n'anaven i la Mercè i sos oncles que es quedaven, força paraules galanes, les senyores amb llurs sombrilles i els joves amb llurs barrets guarnits de pàmpols, s'encaminaren per les pelades garrigues al siti on s'aixeca ferm i dret lo tan anomenat aqüeducte de les Ferreres, o del Diable, car lo mal esperit podia fer solament sense calç ni guix, i en una nit, aquella obra portentosa!
Al ser-ne prop i contemplar-la, no faltà qui contés lo cas d'aquell cabecilla que, perseguit, lo passà a cavall, ni el d'aquell tambor major que el passà per anar a morir d'amor dins d'una cova de la font d'En Garrot... Cada u contà la seua.
L'erudit feia observar lo colossal de l'obra i la senzillesa de l'execució, alabant los temps passats en què tals monuments se construïen. Lo Pepitu deia que el pont res tenia de particular..., que els romans ne feien per a conduir-hi aigües i els moderns per a conduir locomotores; i les discussions històriques, crítiques o humorístiques sobre el pont acabaren per la proposició de passar-lo, que molts havien acceptat de lluny i pocs tenien ganes d'executar.
Un atrevit prengué el senderet que condueix a lo que fou canonada de l'aigua..., un espai de tres pams d'ample, que enrunat pel temps, ara sols condueix d'un cim a l'altre dels dos pujols, lo solitari llargandaix o algun atrevit excursionista que vol passar per on pocs passen.
I com la vista d'un perill físic atrau fins als més covards, molts caminaren uns quants passos per damunt del pont; mes al veure a sota, vinyes que s'enfonsen, recularen espantats... a quatre grapes!