«Com us deia, jo vaig néixer a Lavínia, una gran ciutat, una gran ciutat, sí, i el focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i tots els defectes konilosians, augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a una primària i grofolluda explotació fabril i a l'exercici de l'advocacia, que engreixa i ensagina la nostra abundosa fauna eixerida i llesta. Els lavinians són els rics de Konilòsia». «No divaguis tant», el vaig advertir. «És veritat, perdona», va reconèixer Salom. «Miraré de cenyir-me al fil narratiu, que em duu una altra vegada a Lavínia, on vaig passar la infantesa i la joventut. Era estudiós, em voltava sempre de llibres. La gent em començava a mirar de reüll, però em lloava amb la boca petita, que és el gran estil de Lavínia, tot el que podia.
"I que serà, el bon minyó?".
"Advocat, com el pare".
»I em vaig graduar d'advocat.
"Ara a exercir", va dir el meu pare.
»Però les lectures m'havien capgirat el cervell.
"No, papà", li vaig respondre. "No m'agrada el dret, penso volar més alt".
"Que potser faràs de comerciant?", va preguntar amb un bri d'esperança el meu progenitor.
"No, vull reformar Lavínia, Konilòsia i totes aquestes coses".
"T'ensorraràs, gandul", va dir el meu pare.
»Jo vaig somriure amb suficiència. I em vaig ensorrar».
Salom va callar un moment i després prosseguia:
«Sí, em vaig ensorrar, jo, el redemptor. Durant deu, quinze, vint anys, vaig remar a contracorrent. Sabeu el que això, sabeu com esgota la lluita de cada dia contra la mesquinesa, la hipocresia i la ignorància de Lavínia?