Com més fullejo aquest llibre, més em sembla que és una autobiografia. De vegades, l'admiració del poeta pel Sabater d'Ordis és delirant i significativa. És com si l'escriptor parlés d'ell mateix. És l'absurda admiració —manifestada o amagada— que tenim per nosaltres mateixos. Arriba a dir el que segueix:
Beat aquell que pot viure a precari
dels rosegons d'un pa que encara és seu:
si en fets i dits testimonia a Déu
no li cal témer jutge ni notari.
Pensa: aquest viure és tast d'una mixtura
de fum i flama, de dolor i de goig,
la carn és feble i l'esperit vi roig.
I el que més lloa el seny sol ésser boig.
No és pas gaire cosa, i la mediocritat és visible. Però què hi farem! No hi ha més cera que la que crema.