Com i de quina manera jo havia arribat a ésser escolà de la Pietat no ho sé pas trobar a la memòria. Jo el que sé que si tenia vuit anys no en tenia nou que ja era l'amo d'aquella immensa sagristia. Quan Mossèn Anton tocava la Missa del Rosari, la mare, Déu la perdó, em sorollava; jo saltava del llit amb un bot; vinga agafar una llesca de pa que un gat no l'hauria saltada amb la cua dreta, i cap a ajudar misses falta gent. De vegades quan al cor de l'hivern es veia pels carrers aquella lluïdera de glaç i feia aquell grisu que tallava les orelles, ja em cuidava espantar el fred, sinó que, en arribant, ja era de mans al ventall per encendre un bresaràs de foc capaç de retornar-me a mi i a tots els beneficiats, que d'un a un anaven compareixent més abrigats i enfredulats que jo. Ara, al cap de tants anys, m'afiguro a mi mateix ficat a dins d'aquella cota, que entre cera i llana pesava més que jo, corrent pels recons de la Pietat com una rata vermella tot fent mil coses menudes, de l'un altar a l'altre, de l'església a la sagristia, del cor a la capella del Sagrament, del campanar a l'orgue, amb ciris, amb missals, amb plomers, amb tovalloles o canadelles, manant-me, cridant-me, renyant-me, i jo penso que divertint-se amb mi, tota aquella colla de capellans vells, frares exclaustrats o beneficiats de l'església i de la Seu, que de sis a vuit compareixien a dir Missa, de vegades no bastant els altars, i tenint d'esperar-se l'un, bo i revestit, que acabés l'altre.