Brunyit amb foc d’aurores alça la mirada
al zenit resplendent... immers en claredat,
a sota la gebror, Déu el cor li ha il·luminat,
i enlaira en son esment els flocs de la nevada.
A l’abril, dels poblets la neu se n’és anada
i la carena vessa lluentors al prat,
badant-se en poncelles cobeja llur esclat
—per heure’n flors i estels, roman tot l’any gebrada.
Eixint de la blancor la llum de ses pupil·les,
dibuixa els tombs de l’ombra de les Valls tranquil·les,
i festeja en clapers, vellets al seu llindar.
L’airecel enllumena somnis de natura,
enflama llosades, a dins es transfigura,
—té un reflex de vellor en flames de la llar.