—Casa Leopoldo —assenyala el Roger. Som al cor del Xino. És aviat i encara no hi ha ningú. Em fa la impressió de taverna menestral espanyola, amb les rajoles i amb els quadres de toros. M'ha presentat en Germán i la Rosa, la seva filla. I els prega que m'expliquin quina era la imatge que tenien del meu pare. Tan aviat parla l'un com l'altre i, a voltes, els dos alhora. Ho fan amb il·lusió i amb cara somrient. Els escolto, mentre vaig prenent tasts de vi, negre i espès, que m'entra d'allò més bé. Els primers glops els he paladejat amb plaer. I diuen:
—Un bon dia va aparèixer. S'asseia en aquesta taula d'aquí l'entrada, al costat de la paret. Durant una colla de migdies no va faltar mai; i de vegades repetia a la nit. Si venia acompanyat, sempre era una puta diferent; en una ocasió en va portar dues, de putes, unes putes no gaire fines ni gaire engrescadores, aquesta és la veritat. Quan menjava sol, treia un bloc i es passava l'estona apuntant coses. Nosaltres li dèiem «el senyor del bloc». No sabíem qui era ni tampoc què dimoni escrivia, però no deixava la ploma. Ho vam descobrir molt més tard, quan passat un any ens va enviar, dins d'una capsa de sabates i embolicat amb paper d'estrassa, la novel·la; en fi, un paquet per dissimular que hi havia un llibre escrit contra la dictadura franquista.
En Germán, que sembla d'allò més afectuós, fou torero i li deien «el Exquisito»; ha estat una bona estona contant-nos històries de quan ell era matador. No han tardat a venir clients i tant ell com la Rosa no han tingut més remei que atendre'ls.