Capvespre
N'era l'hora del gran silenci capvespral. les darreres lluïssors de la tarada morensa s'esvaeixen darrere les muntanyes, los estels comencen a tremolar en un cel seré que guarda encara l'escalfor de la posta...
Tots los sorolls s'apaguen i la natura es dorm... tot calla, tot s'atura i la mar canta.
Quina hora més bella per los enamorats, quin cel més clar per a emprendre la vola, quina poesia més gran per a somniar.
Vora meu han passat dos aimants deixant a son pas flaire d'amor i jovenesa, no es deien res, potser per no trencar la quietud que damunt les coses planava; es miraven i somreien... Són allunyats i s'han perdut entre les sombres de la nit ja closa, i m'he sentit sol i he sentit el misteri i tristor del vespre i hagués volgut somriure com ells... Però de totes les coses en brollava tristesa i melangia i era massa gran el silenci... Quina hora més bella pels enamorats, pensava...