Canillo

Autor: Lluís Capdevila i Vilallonga
Obra: Llibre d'Andorra. Història i paisatge , 1958
Pàgina: 158

Canillo, situat al peu de muntanyes d'alçada respectable, sembla que vulgui enfilar-se, pujar muntanya amunt. En la part alta del poble —per a anar-hi cal enfilar-se per un carreró costerut, ple de pedres i de gallines que deuen ésser afeccionades a la mineralogia—, l'església ha estat restaurada, no del tot malament, i té una torre molt esvelta, i, damunt la porta en arc, una data:
1768
Als seus peus es drecen uns oms que envegen la torre i volen ésser tan alts com ella perquè els nius de pedra dels ocells de bronze estiguin prop dels nius de les torres de fulles verdes i tremoloses: sentinelles de la camperola casa de Déu, ciris de flama verda estremida pel vol i el refilar dels ocells que els poetes estimen i els pagesos empaiten.
Al peu del temple, en un llit estret i pregon, passa la riera de Montaup. Hi ha una mena de balconada molt bella, oberta a la vall, i davant la porta d'entrada han cavat un clot i l'han cobert amb un reixat perquè les bèsties —corders, bous, vaques, porcs, gallines— no profanin amb la seva presència la Casa del Senyor.