Cançó Malalta
A Màrius Torres, in memoriam
Ara que puge a Puigdolena,
doldre'm
del que mai no m'ha estat edat perfecta,
ja de res no em valdria.
Car no sóc l'únic ser que amunt i avall tragina
la roda de la vida.
Ni l'única filosa
que, dies de teixir i nits de desteixir-se,
l'ombra
coneix en el tapís
i el llamp alhora de la cara encesa.
I ara que torne a Puigdolena,
puge,
febrosa en el meu pit,
la càrrega del temps, l'antic dolor incòlume
d'un món emmalaltit creant-se i descreant-se.
I ara que teste a Puigdolena,
deixe
forment, orgia, segles, i sang i força i lluita,
i el rou de les albades,
als corcs de Koch que em minen nom i torres.
I ara que muir a Puigdolena,
parle:
del cor al moll dels ossos,
m'ha teixit de bescara, d'adob i d'humus d'unes vides altres
la filoja de Déu.
I aquest temps imperfet ha fet la resta.