Camina caminaràs, sempre amb la bona companyia del Noguera, enfilam una vall estreta i mos trobam davant les cases de Montgarri: una mica de vila, devers una dotzena de cases, modestíssimes, que es cremaren fa uns quants anys i les renovaren. Set o vuit minuts més enllà, hi ha l'església i l'hostal, de molt bona construcció, sobretot l'església. Això ja varia d'aspecte, ja demostra més força i més cabals; ja som a una altra regió, la Vall d'Aran. Ja som sortits del territori de llengua catalana; ací ja parlen aranès, un dialecte gascó. Som a 1.645 metres d'altura, com qui no diu res.
Davallam a l'hostal, que és gran i fa bona cara; comanam el dinar, i cap a veure el Sr. Rector, veiam si estudiam una mica l'aranès, que, si no ens interessa directament pel fi de l'actual excursió filològica, prou que ens interessa en absolut. Justament el Sr. Rector no hi és. Mos ho diuen son pare i una germana, i prou greu que els sap que no hi siga. Ells són aranesos, però mos parlen en pallarès, que diuen ells; és a dir, en català. Tots els aranesos el parlen, i els qui saben lletra, parlen també el francès i el castellà. An el pare del Rector li explicam la nostra cosa, i aquell sant home s'ofereix en tot i per tot. Mos proposa d'anar a les cases de Montgarri, si desitjam sentir parlar aranesos il·literats i ja som partits cap allà. Al punt hi som.
Mos aturam davant una caseta, que hi ha una dona asseguda an el portal amb un minyonet de mamella damunt la falda i tres o quatre que es bolquen dins la pols i bovegen i boten com a cabrits. L'escometem, i tac! arriba el seu home, molt trempat. Coneixen i respecten el pare del Sr. Rector, que els diu de què se tracta. Tant ell com ella, mos parlen en pallarès, però nosaltres els feim parlar en aranès. Com l'home ens veu llapis en mà i llibreta oberta, ens demana què volem fer. Com sent que és per escriure les paraules araneses que mos diran, se'n riu, perquè diu ell que l'aranès és tan embuiat que no es pot escriure. Com veu que escrivim les paraules que mos diu, no se'n pot avenir, i mos pren la llibreta per veure amb quines lletres escrivim. No ho acaba de creure, que allò sien paraules araneses escrites. Mos hi pegam una mitja horeta, i, com creim tenir alguns punts de vista capitals, mos despedim d'aquella bona gent, fent-los grans mercès de la seua dolça amabilitat, i giram en coa cap a l'hostal a dinar, agraint també amb tota l'ànima an aquell bon pare del Sr. Rector el bon servei que ens ha prestat.