Cada matí a les nou travessava el riu pel pont de la Trinitat; entrava pel carrer del Salvador; passava per davant del museu de l'Almodí; arribava a la plaça de l'Almoina; vorejant el palau arquebisbal al costat de la catedral travessava el carrer de la Pau fins a l'hotel Inglés; entre la façana del Marqués de Dosaigües i l'església de Sant Joan de la Creu, per un carreró humit, de murs corbats, arribava a la placeta de Rodrigo Botet al centre de la qual hi havia una font amb cignes, encara que la gent sempre es van pensar que eren ànecs. Allà hi havia l'acadèmia Castellano, un casalot quasi en ruïnes que al cap d'alguns mesos va ser derruït per a alçar-hi l'hotel Astoria. Aquest camí diari que em duia a classe amb els llibres davall el braç tenia un so, una aroma a cada tram. Al carrer del Salvador hi havia un forn del brancal del qual penjava una gàbia amb un lloro. El forner l'ensenyava a parlar. Cada matí a les nou sorprenia aquell home amb el bigot enfarinat que repetia al pardalot: «¡Macho el Levante! ¡Macho el Levante! Cabró, dis-ho d'una volta! ¡Macho el Levante!». Mai no vaig sentir que el lloro contestara una paraula, però el forner hi insistia tots els dies a la mateixa hora sense perdre l'esperança de convertir-lo en adepte del seu equip. Una mica més enllà, al carrer dels Escudillers, hi havia un vell que pintava pardals de fusta i fabricava molinets amb paper de colors al costat d'una drogueria que tirava al carrer un baf molt àcid; allí la famosa enverinadora va comprar el mataformigues marca El Diluvio que posava al café amb llet de la dona d'un carnisser. Algunes voltes entrava a l'Almodí per veure el dinosaure i alguna mòmia: la polseta en suspensió que daurava aquell recinte feia olor de cendra humida; en canvi la porta de la catedral a voltes deixava eixir un cant de canonges envoltat d'una aroma d'encens i cera que omplia tota la plaça de l'Almoina. Pels finestrals de la planta baixa del palau arquebisbal veia una gran sala repleta de capellans que escrivien a màquina i el seus esclafits m'acompanyaven al cervell fins al carrer de la Pau on solia parar-me a veure les trufes de la pastisseria La Rosa de Jericó.