Cabalment en el moment de jo arribar-hi, els escarafalls de les dones i els espinguets dels nens significaven que s'hauria descobert quelcom extraordinari. La pols no em deixava veure res; i em va tot sobtar un cop que em va donar a la cara una cosa com un ocell, tot bobo, lleig i negre, i que va desaparèixer entre les jàsseres de la teulada. Mes eixint d'aquell, un altre va fer la mateixa funció, i després un altre, i molts d'altres, s'escamparen per l'aire d'aquell arxiu fantàstic, fent amb les ales una fressa sorda, espantant-me els nens, acovardint la seva mare, i fent fer cop de mueques i cosoneries a les minyones.
—Tenen ales de dimoni!—va exclamar una.
—Pare! pare! em varen cridar els dos nois: d'una cosa d'aquí n'ixen dimonis petits; no pugi: volem anar a baix.—Per poder-me quedar a dalt, vaig dir-los que no s'espantessin; que si eren bons minyons, els dimonis fugirien; i que no es moguessin d'aprop meu.
—Estic que surten d'un barret!—va dir l'esposa. Efectivament: en un angle d'aquelles golfes, encaixonat entre ferregots, cartrons, llaunes i fustes, es veia al fons de tot una boca com d'un barret colossal, amb les ales roges tirades endavant, venint de biaix a la vista, com el gruix d'una paret al vol d'un portal. A dins ni sé el que hi havia: mes era el niu fosc d'un exèrcit de ratespenades, que no avenint-se a la llum del dia com el personatge que el simbolisme místic les fa representar, corregueren a continuar el son interromput en els primers forats on varen anar a donar de cap. Vaig desenterrar aquell barret, i a l'aixecar-lo em féu venir una impressió de fred i de tristesa. Em varen venir memòries contemporànies d'aquella antigalla: i en veritat que el cor sempre sent pena al recordar-me aquells temps venturosos de la jovenesa, que mai més no poden tornar. Ja no tenia cap forma: i les condicions estètiques que el perfilaven s'avenien guapament amb el nom bonic de barret dels dimonis que els meus nois li posaren.