Bruixots i bruixes en folles rengleres
volten la vara de Roland;
cap per avall, llurs sinistres crineres
baten els núvols escombrant.
Tota la nit és teixida amb musica.
El sac de cuiro té el gemec
del riu d'argent, del gripau que somica,
o l'oriol d'esquiu renec.
Com ratpenats, ara es pengen al sostre
del cel blavenc amb un sol dit;
adés, celant la careta del rostre,
van per les frondes de la nit.
Bufen els corns del gregal en comparsa,
cascavelleja el gai estel,
canta la deu, xiscla folla la garsa;
vidre sonor, s'esquinça el gel...
Bruixots i bruixes en màgica fuga
ixen de nit a donar el tomb;
les set arcades del pont de la Muga
tornen el riu de seda i plom.
Com fumarel·les s'enfilen pels arbres
prenent les branques per camins;
topen de cap amb els bocs i les cabres
si, enllaminits, van als Salins.
Juguen a acuit amb la lluna, la bruna,
entre els xiprers parroquials;
llisquen alats dibuixant la llacuna
amb pas de danses rituals.
Cada llersenca a Palau troba un èmul,
mentre es pentina a sol batent
i s'emmiralla al llac blau que es fa trèmul
de l'alimara d'Orient.
Mentre apaivaguen afrosos desficis
damunt el dolmen secular,
frisen, enyors d'oblidats sacrificis,
les alenades de la mar.
Diuen pels aires la malaventura
reminiscent d'una altra fe,
mentre s'esquerda la posta insegura
que torna ardit al faune obscé.
I es fan lleugers com els ulls de la daina
de les febleses de la son.
El món antic trenca un bleix de becaina...
Els grills li resen la non-non.
I el canyer a cor, cada canya una lira,
plora elegies de difunt;
la dolça gralla del tòtil sospira...
Quan el mussol fa el contrapunt
tornen a prendre's en amples rengleres
bruixots i bruixes follejant
i, en l'alta nit, llurs alades crineres
vessen un rou de diamant.