Barcelona s'estenia cap al Raval, encerclada per la tercera muralla de Pere el Cerimoniós. El Palau Reial Major ja tenia un saló majestuós, el Tinell, que s'esqueia amb la grandesa del moment. S'estaven enllestint les obres del Pi i de Santa Maria, engrandien la Casa del Consell i les drassanes reials, treballaven a l'Hospital Nou, a la Llotja dels Mercaders, construïen la Casa de la Canonja, apareixen places noves i d'altres es feien més grans.
A tot arreu s'hi feien obres. Alguns carrers quedaven esventrats per les clavegueres. Els carreters traginaven la pedra de Montjuïc, i el repiqueig de les pedres en col·locar-se es devia confondre amb els sons de l'Honorata i les altres campanes, el xiulet del batre del cotó, el so esquerdat de la trompeta del pregoner, els esvalots dels cridaners, i amb el clinc-clinc, tossut i metàl·lic, del mall damunt l'enclusa dels ferrers.
Potser, parant l'orella, es devia sentir també el rugit dels lleons del petit zoo de l'esposa del rei en Pere. L'esperit renaixentista envaïa la ciutat, i els consellers, quan la gent no moria per les pestes, es preocupaven més que res d'embellir-la. Els viatgers s'aturaven abans d'entrar, tot fent marrada pels immensos palmerars que diuen que hi havia, i contemplaven l'espectacle d'una ciutat voltada d'horts i vinyes amb les torres que emergien pel damunt dels vergers i els jardins dels convents. De lluny, devien pensar que la ciutat desprenia una flaire suau i perfumada de murtra i taronger. Quan s'hi endinsaven, descobrien que la ciutat pudia, com totes les ciutats, a escombraries, fems, ronya, orinades i freixures d'animals esquarterats i abandonats a les places dels mercats.