Barcelona, dilluns, 23 de febrer de 1980 (fragment)
Estimada amiga Mercè Rodoreda:
[...] Em dieu que si jo fos un «gran novel·lista» ja us hauria descrit les obres que fem (ja que les de la vostra finca m'han dut les nostres a la memòria) en comptes de limitar-me a dir-vos que fem obres. Ai las! Només sé d'un novel·lista prou genial, en tota la història de la literatura universal, que hagi estat capaç de descriure amb tot detall una casa o unes obres infonent-hi un vivíssim interès i una gràcia extraordinària. Es diu Mercè Rodoreda i potser n'haureu sentit a parlar, ja que té força anomenada. Jo, pobre de mi, si em poses a explicar-vos les obres de casa, estic cert que em faria pesadíssim i que tindria una poca gràcia que faria esgarrifar. Només us diré que no és solament un quarto de bany (o una cambra de bany si ho preferiu) allò que fem i que si d'aquest us n'he parlat més, deu ser perquè ja és el que fa quatre que fem en aquella casa; tants quartos de bany i pensar que només em banyo un cop cada vegada i gràcies! Com que és massa complicat explicar obres quan no es té el talent de la Rodoreda, el que hem de fer, quan les tinguem acabades, que al pas que va ja serà per la primavera ben entrada, és anar a dinar a ca l'Agut d'Avinyó, que fa una eternitat que no hi hem anat amb vós, i sortint d'aquella santa casa anar a la nostra, duts per la Nuri en el seu auto (ara condueix meravellosament bé, millor que una àguila); fa anys, no sé quants, que no hi heu estat, i veureu totes les obres que hi hem anat fent com així mateix les millores al jardí. Ho hem anat fent de mica en mica i sempre amb el peu forçat d'allò que ja estava fet; hauria estat molt més fàcil tirar-ho tot a terra i fer-ho tot de cap i de nou, molt més fàcil però fabulosament més car ¿i d'on hauríem tret els milions que haurien calgut per una cosa així? Us ho dic perquè els peus forçats han pesat moltíssim en la forma que ha anat prenent la nostra casa, que hauria estat ben diferent si l'haguéssim pogut fer tota de nova planta i d'una tirada. Heu de pensar que així i tot, a desgrat de les obres força importants que estem fent ara, encara no haurà quedat acabada; encara faltarà reformar aquell menjadoret de la planta baixa; amb la seva cuineta i el seu petit bany annex, continua tan encongit i tan tronat com sempre. I és que ara la meva dona ha decidit que aquella cuineta és comodíssima i no vol que instal·lem la nova, com teníem tan pensat, a l'espai que precisament anomenàvem «la cuina nova» i que ara haurà quedat disponible. També ha decidit que aquell menjador tan esquifit i tan sui generis és un record dels nostres anys difícils i que l'hem de conservar per saecula saeculorum amén.