Baixàrem de la tartana abans d'arriscar l'ascensió al cor del poble i a mi em semblava un somni la volada de l'Urgell a la Segarra; érem al peu del castell mig enrunat que ens parlava d'altres temps però la vista fugia atreta per la fosca que s'estenia als nostres peus interrompuda per la llunyana claror de les llums que acusaven als pobles del fons de l'Urgell.
L'entrada a can Capdevila va ser triomfal i un cop fetes les presentacions com que era bastant tardet nos sentàrem a sopar.
Férem honor a la cuina catalana i anàrem desentenent-nos d'aquella rastellera de plats que teníem davant al seure'ns a taula.
A la sala ja ens hi esperava tot lo poble; nos acomodàrem a plaer, cada un dels músics va sentar-se a on li corresponia i després que la batuta d'en Güell hagué dibuixat les curves del preludi, l'ambient va omplir-se de les extasiadores notes d'un vals de Waldtenfel.
Amb l'airosa música d'aquell vals delicat, nostra imaginació s'hauria anat enlairant enlairant, si allí mateix i ben apropet no haguéssim vist poncelles xamoses i roses florides. Les distingides senyora i filla del meu respetable amic Don Manuel Gaya i Tomàs i algunes senyores i noies del poble feien ben lluïda la concurrència.
Hi havia també la Reina de la festa, la Pubilla i mestressa de la casa N'Antonieta Massot de Iglésias que lleugera com una daina atenia totes les necessitats que es presentaven. Poguí observar i sentí a dir que per sa amabilitat i dolcesa de caràcter s'apartava del tipo corrent de la pubilla, que se li diu sempre altiva i de posat seriós donant a comprendre sa posició i condició. Tot lo que podria dir pintant son caràcter fóra poca cosa aixís com de D. Josep lo seu senyor pare. I del seu espòs D. Josep Iglésias que en diria? Se desfeia per a que tothom quedés satisfet dels seus tractes i a fe que ho va conseguir a meravella.
Alternaven les peces clàssiques amb les posades al fonògrafo que foren també triades i abundoses i aixís anava passant la nit més que amb agrado.
Va pensar-se de barrejar-hi alguna cosa de literatura i els senyor Iglésias va deixar-nos assaborir algunes poesies festives fetes i dites amb molta vis còmica. Les penes d'un casal i La carabassa entre altres mereixen ser conegudes i valdria la pena que el senyor Iglésias cultivés aqueix gènero que desgraciadament en nostra literatura és tan pobre i insà. L'altre de les que va llegir A mos fillets, és íntima, és un sospir dedicat als fruits del seu amor. Com les festives va merèixer unànim aprovació de quants tinguérem la sort d'escoltar-les.
Van convidar-me a llegir alguna pobresa meva i vaig correspondre a l'atenció llegint dos treballets originals i unes quantes cançons de ronda recollides aqueixos dies per l'Urgell.
Los Segadors nostre himne nacional varen cantar-se també, i era de veure com lo ferm catalanista Sr. Metje els corejava amb entusiasme i els aplaudia tot l'auditori al finalisar.
Eren les cinc del dematí quan s'acabà la festa i pujàvem a la tartana per retornar a Bellpuig, després d'haver rebut mil proves d'afecte i simpatia de la família Massot que fins aquella hora continuà dispensant-nos l'honor (per a mi immerescut), d'oferir-nos mil obsequis d'aquells que no s'esborren de la memòria.
Los cavalls de les tartanes volaven, i furents com passàvem ni sisquera podíem contemplar com se mereixia l'aspecte del terrer segarrenc.
Mes, si no poguérem arroplegar notes del panorama, amb l'airet de la matinada arroplegàrem una gana que Déu n'hi dó!
Tot va ser que esmorzant se'ns va fer més curt el temps en espera del tren de dos quarts de vuit que devia dur a Tàrrega els expedicionaris.