Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la seva obra. És delicat, sensible, fabulosament elegant. La seva manera d'escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana — en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l'estil d'Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l'escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d'una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala se salva, sempre, però, perquè sota d'una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d'agudesa màxima. Des del punt de vista de l'estíl, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar — considerant Castelar com un dels últims representants del segle d'or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del més petit interès humà. Azorín s'ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt cargolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L'esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.
Ara: si Azorín no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges, embadalits en ells mateixos, immobilitzats.