Avui
Encara sou a dalt de la cinglera
meretriu de la casta quietud,
i amb la clau a la porta de l’espera
ens oferiu el vas de la salut.
El solc multiplicat de la drecera
ens duia vers la vostra solitud
i el Camp, agònic al renec de l’era,
era una serp de llum quan hem vingut.
Ben lluny del timbaler de la guerrilla,
havíem oblidat la mà senzilla,
el timbre fulgurant del mot antic.
Avui, però, la flauta del miracle
ens converteix en tret i receptacle,
eremites del món i de l’amic.