Aviat haguérem de prendre un rumb més forà per remuntar el cap de Tossa, i heu-nos aquí al davant del tros de costa, de les meves amors especials, el qual jo designo amb el nom de Costa serena. És un ribatge que, per la magnitud i esquerpor dels seus penyalars, mereixeria certament ésser qualificat de brau, si no ho desmentissin la calma que sol regnar-hi, les flaires de ginesta i de pi que l'embaumen i la pau deliciosa de les seves amagades platgetes. Resti el nom de Costa brava per a la feréstega, sublim, despullada i perillosa que va des del terme de Cadaqués fins al de França, i permeti-se'ns el de serena a la que, essent notable per la seva lluminositat i la constant serenor dels seus aires, té de la bravesa l'aspecte pintoresc, però no la malícia. Blanes s'hi arredossa en l'extrem meridional.
La senyorívola Lloret i la vetusta Tossa hi apareixen al bell mig, arrenglerades dins obertures del seu penyaler a faisó de torres guerreres que guarden els indrets esportellats d'una formidable muralla.