Avançaven vall amunt els vents d'octubre, lleugerament freds ja, subtils. Agitaven el plomatge erecte i fastuós dels paons, que es passejaven davant la casa, sobre el turó, irritats i orgullosos, grallant asprius. Oscil·lava, batia amb parsimònia el brancam, l'alta, altíssima palmera. La vall era un tremolor de fullatges, a l'horabaixa transparent. Endins, entre l'ametllerar despullat, com mort, que cobreix els camps, sota la imponent muntanya verdosa de Garrafa, el poble començava a brillar, vagarosa resplendor. Un estol de corbs evolucionava reposadament contra el cel grisenc, estirat.
Vam encendre el canelobre, i la sala, a mesura que els quatre ciris prenien, s'il·luminava, adquiria forma. Dins la claredat fantasmagòrica es dibuixaven, esfumats, els rostres: l'alcalde Gostí Cornet, el meu germà Sebastià, el farmacèutic don Pau cara de conill, el vicari Coscolluela, el galtaplè advocat Morey... Confosa, apilotada en un racó, rosari en mà, la vella criada Jaumeta.
I al centre, polida i serena, cerúlia, la cara de don Bonaventura Ensenyat, esmolats els trets, lluent la calvície, rodejat pel negre del seu vestit i del folro del taüt. Tictaquejava un rellotge en algun lloc i a vegades, de sobte, penetrava una ratxa de vent: s'estremien les flames dels canelobres, dansaven ombres gegantines i momentànies.
Fumaven, rallaven tranquil·lament, el batlle i el misser Morey. Sí, el senyor Ensenyat, l'enterrarien presidint el dol l'Ajuntament en ple, i al proper consistori seria aprovat dedicar-li un carrer. Va intervenir el capellá Coscolluela, espectral, que excepcionalment havia sortit de casa seva: «Il·lustre filòsof don Bonaventura, honorant-lo a ell s'enalteix la cultura i s'incita el veïnatge a gaudir dels béns espirituals». Tothom va assentir.
El meu germà va opinar que l'armari amb els manuscrits del pensador Ensenyat hauria d'ésser solemnement dipositat a la biblioteca pública local i que jo, afeccionat a escriure, tenia el deure de gestionar la publicació d'aquella filosofia important. S'acceptà de tota evidencia.
Tot seguit fou comentat, laudatòriament, el modest procedir del difunt, que, després d'haver estat catedràtic a Lió i a Caracas, va tancar-se al seu poble natal, un cop acabada la segona guerra mundial, menyspreant glòries mundanes. Allí, reclòs dins aquella casa aïllada, meditava i escrivia, xerrant únicament amb els amics més fidels. Jo el coneixia de la impremta «L'Iris», on venia a corregir cada any el davantal del programa de la festa major, que escrivia ell: quinze ratlles parlant de sant Pere a l'EvangeIi, «... el hirsuto pescador tiró la pesada red con maravillada unción, sintiendo en la entraña de su ser que Jesucristo era Dios...» Firmava «Un cartujo». «Donava to als programes, el seu proemi, redactat a més amb un castellà castís que pareixia de Valladolid», ponderava don Pau, l'apotecari.
Jo escoltava i m'adormia, engronsat pel murmuri xiulador del vent, que augmentava amb el crepuscle. Per espavilar-me vaig decidir estirar una mica les cames i vaig preguntar on quedava el despatx del senyor Ensenyat. M'indicaren el fons d'un corredor a les fosques.
Vaig agafar una espelma i vaig caminar pel passadís nu, polsós. El despatx era al final, darrera una porta grinyoladora: una cambra ampla, de sostre baix, clivellada la calç de les parets, amb dos finestrons de vidres bruts. Hi havia un braser, amb cendra freda, dues cadires de boga i una taula de pi, esgrogueïda, amb alguns llibres damunt. Eren: un tractat sobre apicultura; «Els miserables», de Víctor Hugo; «La niña de Luzmela», de Concha Espina; un diccionari de cites cèlebres i una guia de Santiago de Xile. No hi havia cap llibre més, ni tampoc a l'armari, que ocupava un racó, tancat amb portes de reixeta, dins el qual només es veien els volums de manuscrits de don Bonaventura. En una cadira hi havia un clauer. Vaig provar les claus, i una va anar bé a l'armari.
Vaig mirar els onze toms, luxosament relligats en pell, gruixuts, amb els títols del contingut impresos en el llom: «Bonaventura Ensenyat. Obras completas. Tomo I: De la existencia del hombre». El vaig obrir: totes les planes estaven en blanc. Vaig agafar el següent: «Bonaventura Ensenyat. Obras completas, Tomo II: Las ideas lógicas y la irracionalidad». Ni una ratlla a cap plana. Vaig davallar-los tots: folis i folis immaculats.
El buit dels llibres havia descobert una caixeta de ferro, tancada. Vaig tornar a provar les claus del clauer, i en va funcionar una. Dintre hi havia: una llicència de taxista expedida a Marsella l'any 1934, a nom de Claude Santaló, amb una fotografia d'un home jove, de trets afilats i una calvície incipient; un passaport lliurat a Barcelona el 1921, amb una fotografia força pareguda a la del taxista, però amb bigoti i barbeta, amb el nom d'Antoni Miller, de professió viatjant de comerç, amb l'encuny de Managua, Berlín i les Bahames i, per últim, una llibreta de la Caixa d'Estalvis, a favor de don Bonaventura Ensenyat, amb un líquid de sis mil dues-centes pessetes.
Vaig restar una estona indecís, amb una aguda sensació de buidor. Els vents d'octubre, els primers vents durs de l'any, creixien a fora, llançaven pedrolins contra els vidres de la finestra. Era com si algú, immaterial, suau, cridés, em cridés no sé a on.
Insegur, vaig tornar a la cambra mortuòria. Continuava la conversa encensant el difunt. Vaig preguntar què n'opinaven, de la seva obra filosòfica. El farmacèutic don Pau va alçar una mà, respectuós: «És que el senyor Ensenyat era l'autèntic savi: humil, mai no va voler aixafar ningú amb la seva sapiència. Només mostrava els llibres, tancats dins l'armari, i prou...» El vicari afegí: «I m'ho digué moltes vegades: no vull publicar res en vida. Seria pura vanitat. La veritat, la filosofia, suren soles. El que ha d'ésser, ja serà, com diu l'Evangeli. En rigor, no donà a les premses res, tret dels textos dels programes».
«I a quina família del poble pertanyia?», vaig tornar a inquirir. El meu germà recordava, d'una manera imprecisa, que havia sentit dir que el filòsof havia nat a la barriada del Pou Amunt, de pares jornalers. Però l'alcalde Cornet no ho creia, car recordava que algú li havia explicat que don Bonaventura era fill d'un maquinista naval que vivia al centre del poble.
«De catedràtic, el van conèixer, vostès?», vaig insistir. «No, això fou abans de retirar-se el senyor Ensenyat. És del domini general, però, que a l'estranger, a Caracas o a Lió, va professar a la Universitat amb extraordinària profunditat humanística», va afirmar l'advocat Morey.
Tots vam callar. Jo vaig mirar, escrutant amb atenció aquella cara fina, morta, impassible i com esmaltada. Vaig girar-me cap als altres, que reprenien la conversa perfilant els plans de l'enterrament i de l'homenatge que dedicarien al conterrani il·lustre. Dialogaven, teixien un món dintre el qual vivien... Entrà una màniga de vent; cossos i objectes, tot trontollà desfet en ombres esvalotades... El meu germà, l'advocat, el capellà, l'apotecari, ¿què eren, en què consistia allò que eren ells més enllà de les paraules amb les quals es fabricaven el món en què vivien, en el qual eren?... Semblava créixer, flotar com si s'hagués convertit en part de l'atmosfera, en l'atmosfera tota, el cadàver entre els ciris vacil·lants.
D'un bot vaig sortir defora, mormolant que necessitava aire fresc. S'havia fet de nit. Irrompia en aquell moment davant la casa un automòbil, encesos els fars. Venien més forces vives, admiradors del difunt: don Valeri, caixer de l'Ajuntament i president de la Junta Parroquial; el delegat del Banc, senyor Joanola; el fill del propietari Marquet... Van entrar.
Quedà el cotxe, que maniobrava a poc a poc per tornar-se'n. Els raigs de llum enfocaven directament la gàbia dels paons. Encegats, sorpresos, els animals es despertaren. Van alçar-se, obriren la cua majestuosa i irisada. Van grallar, esquerdats i aspres. Els vents de l'octubre van aspergir el seu càntic trencat, absurd, pels inútils camins de la nit.