Asseguda en un banc del Panteó de Quijano, Camil·la recorda que quan era petita somiava que quan fóra gran es casaria i tindria una llar preciosa, com la mare. Sí, d'acord, també somiava que tindria una carrera, perquè els pares sempre li insistien: "una carrera, Camil·la, la que siga, però has d'estudiar una carrera per no haver de dependre sempre d'un home...". Ella, però, mai no va tindre clar que volia estudiar, ni tan sols si realment volia estudiar... Féu magisteri, com quasi tots els que no saben què fer, i després resultà que li agradava ensenyar. I mentre estudiava somiava que un dia faria classe en una escola i tindria un marit... I després?
Comença a fosquejar i la serena d'aquest vespre de tardor li gela els ossos i el cor. Amb un gest nerviós acarona el coll de la botella de vi que porta sota l'aixella embolicada amb una bossa de plàstic com si fóra un secret indigne; quan arribe a casa se'n farà una copeta... Una només, ho té decidit: avui no se l'acabarà tot...
Carrer de Calderon avall, mentre mira distreta els llums dels aparadors que s'acaben d'encendre, intenta recordar quan i per què va començar a beure... ja no se'n recorda molt bé. Li fa l'efecte, però, que al principi foren només unes copetes de vi, de bon vi, després...