Arribava en dia de mercat, i encara se li va confirmar més aquella alegria moresca que havia endevinat. El sol damunt de les veles de colors diferents presentava totes les tonalitats i les qualitats de la llum clara. Rebotava en els préssecs, les peres, els raïms i les figues, sobre tota mena de verdures i en la pell d'aquelles dones i aquells homes que cridaven i es movien a la velocitat del nervi. De natural, la Sofía s'hauria abocat a les parades, hauria discutit per senyes, hauria comprat dues bosses de fruita i s'hauria endut rialles i mirades pageses. Per estrany que li resultés a ella mateixa, es va saber contenir i va allunyar l'impuls amb el pensament que ja li vagaria, si es quedava, que primer de tot era reconèixer l'Albert, sense entretenir-se pel camí. Va haver de preguntar un parell de vegades, perquè no havia volgut que el taxista la dugués fins a ca l'Albert mateix, l'havia fet aturar a la vista del mercat.
Era a la vora, tanmateix, i hi va arribar en deu minuts escassos i il·lustrats de badoqueria. La portalada de fusta era gran i estava oberta, l'entrada refrescava, a l'altra banda s'endevinava un horitzó marítim. Va pujar un replà i va trucar a una porta vella però senyora. Va obrir una dona d'una cinquantena anys que, acollidora, li va indicar que per trobar l'Albert Companys -el senyor Companys, va dir ella- havia de pujar dos pisos més, que no calia que s'hi esforcés perquè no hi era i que si ella era la noia siciliana que esperava, podia passar: no tardaria ni una hora, havia preparat dinar per si arribava al migdia.