VIII
Aquest tretze de març, avui, en què
sota la closca d'asfalt del meu carrer
ja se sent com empeny la primavera,
he pujat a «Miamar» com qui toca mare
a veure com emprèn el conró de silencis
que duia abandonats els darrers dies
amb tant d'homenejar amb aquests poemes
que, talment estarrancs, em vaig traient del cor.
Aquest tretze de març, no sé per què, volia
fer cura de repòs i redós de les monomanies
que, perquè amb mi no envelleixin,
vaig escampant pel llibre
com qui tira p'enterra manats de llevamans.
El conró de silencis no estava, com diria,
a la seva virtut: per l'aire
ja una mica brunzent de la tarda encesa
trescava la matadura d'un martell pneumàtic
i el grinyolar ressec d'una carrereta
de picapedrer; més lluny sonaven
tambors solemnes d'una barca del bou.
Amb la dèria que duc i estic contant,
cadascun dels poemes laborals abstractes
de les veus del martell, carrereta i bou blau
s'il·lustrava dins meu amb boscos de mans
i d'elles en creixien, lentament poblant la tarda,
braços, caps, pectorals, finalment homes.
I com qui toca mare i el que fa és enrampar-se,
he deixat «Miamar»: no fóra cosa
d'enderrocar del tot els plans que jo, home, tenia
per aquest tretze de març, avui, en què
sota l'asfalt ja empeny la primavera
i he anat arran de mar com qui toca fusta
a veure com emprèn el conró de silencis.