25-I-02, DIVENDRES (fragment)
Aprofitant una baixa laboral, vaig a Castelló a resoldre petits quefers administratius: la sensació de controlar el meu temps és tan física que fins i tot camine més a poc a poc -alentit per la llunyania visible de la maledicció bíblica amb relació al treball.
És clar que Castelló és una ciutat amarga per al passejant i té un centre irregular, lleig i caòtic, un transit infernal i uns oasis escassos i esquifits. Seure a la plaça de Santa Clara -urbanitzada, com totes les de la ciutat, a cop d'estadística- i menjar-se un entrepà de tonyina no és el paradís però és l'únic succedani que es pot trobar en un radi d'alguns quilòmetres. La compulsió comercial ciutadana, els quefers laborals, el fàstic de la vida quotidiana en una capital de províncies ho amera tot, és un suc urbà que gairebé pots veure regalimant fins a les trapes del clavegueram.
Passe a prop de la taula del café on, la setmana passada, em vaig trobar amb Rafael, l'enllustrador de sabates. Potser se n'ha anat a Borriana, com volia? No l'he vist per allí. Potser, fart d'una capital de sabates brutes, ha decidit tornar-se'n a la seua terra extremenya. Aquells tres euros que em va cobrar pels seus serveis no em van semblar gens cars: la seua conversa m'alegrà el dia -gairebé diria que el justifica, i sense dubte fou així en termes d'aquest quadern. Em pense, també, que aquesta confessió és una abominable pruïja professional.
Crec que podria avesar-me amb gran facilitat a aquesta vida de rendista d'entrepà de tonyina i sabates enllustrades en una capitaleta atrafegada. La ironia és que, els qui no som burgesos de nissaga, només puguem aspirar a l'ideal de vida aproximadament burgés amb un quocient irrevocable de mala consciencia. L'ansietat me la provoca, en efecte, viure en un món on Rafael, l'enllustrador de sabates, ja no té faena mentre la meua consisteix, oficialment, a ensenyar literatura al ramat d'ovelles de Polifem.