Apel·les Mestres vivia en una torreta amb jardí, un petit jardí, un pretext de jardí, al Passatge Permanyer. Al terrat, continuació del jardí, hi tenia testos amb flors. Hi abundaven les hortènsies, com a Saint Jean de Luz. (A Biarritz, tal vegada per influència de la catastròfica emperadriu Eugenia, muller del catastròfic Napoleó III, hi regnen les camèlies.)
Un dia Apel·les Mestres t'ensenyà una aranya grossa i peluda, que el poeta criava com altres crien canari. Et semblà francament repugnant que hi hagués qui pogués tenir cura amb tant d'amor d'una aranya, misteri que possiblement un psicoanalista deixeble de Freud hauria pogut explicar. Avui ja no ho trobes estrany, car has descobert un animal mes repugnant que l'aranya: l'home.
Apel·les Mestres, alt, magre i recte com un fus, escrivia i dibuixava dret i no assegut com la majoria. La seva cambra de treball o estudi tenia una finestra oberta al jardí. Apel·les Mestres, francòfil, havia escrit uns versos abrandats: No passaran, eslògan que veuràs reprès quan la guerra d'Espanya, però l'enemic passà com passaria després a Espanya. Es veu que els soldats sempre tenen la mania de fer quedar malament els poetes. [...]
Apel·les Mestres, a més de lluir davant teu l'art de domesticar aranyes, et dedicà un exemplar del poema Liliana, però et digué que li n'havies de pagar la meitat del preu: set pessetes i cinquanta cèntims. No te'l podia donar del tot i te'l donava a mitges. Aquell gest en un artista que estimaves et féu un efecte deplorable, et semblà més digne d'un comerciant que d'un artista; d'un comerciant que et digués:
—A vós, com que sou amic, us faré un preu d'amic.
Sabies que Apel·les Mestres no era pobre i el seu gest, que no gosaves de qualificar de gasiveria, et semblà tan absurd i estrafolari —tan absurd i estrafolari com el de voler domesticar una aranya —que mai no has sabut explicar-te'l. O tal vegada has defugit obstinadament l'explicació per no rebaixar el poeta.