Amunt, amunt... El riu es fa prim, gairebé ni es veu entremig d'aquelles esllavissades grandioses que se'n diuen els Racons, devastació sublim com de muntanyes senceres que un temps foren i després haguessin caigut totes plegades desmembrant-se i desfent-se en confós enrunament de blocs gegantins tirats de qualsevulla manera per aquí-en-enllà, verges de petjada humana, sense ni una herba, abandonades, i que semblen estar-se queixant perpètuament amb un horrible bram silenciós, inacabable, de soledat i mort. I alçant-se damunt d'aquesta devastació, el Gra de Fajol, el pic trencat, de color de rosa, altíssim, ideal, com si toques el cel, ja.
Al peu d'aquest i del Puig de Bastiments, en una ampla fondalada pedregosa amb alguna taca d'herba curta i miserable, prop l'enderroc d'una barraca de pastors abandonada, i entremig d'un gran apilotament de roques, brolla amb feble vagit una font d'aigua molt freda. És el Ter que naix.
Era migdia. Un migdia clar, sense núvols, sense ni un tel de boira, cosa estranya en aquelles altures. Asseguts en les roques pelades, entorn de la font, sota el pàl·lid sol de les muntanyes, menjàrem un bocí amb aquella fam malaltissa de l'home de ciutat que puja a muntanya per vint-i-quatre hores.