Amb tota la recança que es de suposar vaig deixar Lleida per tornar a Linyola a arreglar los trastets. A Mollerussa vaig saludar i acompanyar-me d'altres dos amics en Pauet Andreu i en Josep Anton Fontanet. Vaig passar per Tàrrega i allí va ser l'apoteosi. Aquells valents germans d'idees que ja havien fet de manera que tingués ganes de tornar a Tàrrega se proposaren aquell dia de fer-me passar unes quantes hores agradables. Coneixe'ns i simpatitzar tot va ser u, tractar-nos i establir-se entre nosaltres un corrent d'afecte va ser natural i aixís és que des de Maldà a la diada aquella no hi mediaven gaires dies però semblava que ja ens coneixíem de tota la vida.
Anàrem a berenar a dalt a Sant Eloi des d'on se disfruta d'una perspectiva immensa lo mateix mirant cap al Urgell que cap a la Segarra.
Férem honor al berenar que havia dirigit en Maginet de debò de debò, i després de brindar per Catalunya i prosperitat del nostre país baixàrem xano xano fins a l'estació en quins andens s'hi passeja lo bo i millor de Tàrrega, un bé de Déu de mosses i fadrins que les rondejaven que recordaven lo Passeig de Gràcia en un diumenge a la tarda.